La darrera història de la trilogia sobre l’evolució del món del treball és sobre la meva filla i el meu fill. Serà una història curta perquè només tenen 13 anys, així que intentaré fer un exercici d’imaginació.

Els meus fills van néixer a Barcelona. Van a una escola on hi ha nens blancs, asiàtics, musulmans, llatinoamericans… que parlen català, castellà, xinès, àrab… Nens amb els quals hauran de competir en el seu futur laboral.

La primera vegada que van agafar un avió tenien 8 anys i la primera que van sortir del país, 9. Júlia toca el piano i Martí el violí. Parlen i entenen perfectament l’anglès i només fa 1 any van començar amb el francès.

El seu món és un món ple de tecnologies exponencials que creixen a un ritme que augmenta cada vegada més ràpidament. Això vol dir que, en el 2050, quan tinguin uns 40 anys, els seus ordinadors tindran una capacitat de processament equivalent a tots els cervells de la Humanitat. Però les nostres competències es desenvolupen de manera lineal, per la qual cosa s’està produint una bretxa significativa entre el creixement de les tecnologies i el creixement del nostre nivell competencial.

En un món robotitzat, les habilitats humanes seran com les juntes tòriques del Nobel d’Economia de 2019, Michel Kremer. Pels qui no conegueu la seva teoria, us l’explico a continuació:

Al 1986, el transbordador espacial Challenger va explotar i es va estavellar contra la Terra en menys de 2 minuts després d’enlairar-se. La causa d’aquest accident va resultar ser una junta tòrica de cautxú de baix cost en el coet, que s’havia congelat la nit anterior. Aquesta senzilla junta tòrica de cautxú va marcar la diferència entre l’èxit de la missió i la calamitosa mort dels 7 astronautes. Una petita junta tenia molt de valor en aquella missió. Les nostres habilitats humanes són com aquesta junta tòrica: quants més robots hi hagi, més valor tindran les habilitats humanes.

Avui, els experts i pronosticadors són poc avessat a predir qualsevol cosa més enllà dels 400 dies. Sabem que hi haurà més epidèmies en el futur, però no sabem on ni quan ni quin. No podem planificar res, però sí que podem preparar-nos. S’estan desenvolupant múltiples vacunes per a múltiples malalties, sabent que no podem predir quines vacunes funcionaran i quines malalties apareixeran. Algunes d’aquestes vacunes mai s’utilitzaran. Això és ineficient, però és molt potent perquè ofereix més opcions i no ens fa dependre d’una sola solució.

Imaginació, experimentació, creativitat, valentia… Aquestes habilitats són fonts tremendes de fortalesa en una època impredictible. No són eficients, és veritat, però ens donen una capacitat il·limitada per a l’adaptació al nou entorn i la invenció de coses noves. I com menys sapiguem sobre el futur, més necessitarem aquestes habilitats humanes

També serà necessari dominar l’habilitat de aprendre a aprendre, és a dir, saber on, quan i com aplicar el coneixement i les habilitats apreses en diferents contextos perquè, en paraules del propi futuròleg nord-americà, Alvin Toffler, l’analfabet del segle XXI serà aquell que no hagi après a aprendre. A partir d’ara ja no ens preguntaran què sabem fer, sinó què sabem fer amb el que sabem (…)

Aquesta història està inacabada. No sé com acabarà la història de la Júlia i el Martí, la història de moltes de les persones que m’esteu llegint. El que sí que sé és que els experts diuen que al 2022 s’hauran creat 133 milions de llocs de treball a tot el món. També és veritat que 75 milions estaran en risc de desaparèixer, però si fem la resta, ens surten 58 milions de noves oportunitats.

Si aconseguiu la intersecció entre el que sabeu fer, el que demana el mercat i el que us apassiona, una d’aquestes oportunitats segur que serà vostra.

FI