Començaré aquest post com el discurs de Steve Jobs a la Universitat de Stanford en 2005: Avui us vull explicar 3 històries sobre el món del treball i sobre la meva vida. Gens especial. Són només 3 històries que dividiré en 3 post: passat, present i futur del treball.

La primera història d’avui és sobre el meu pare, l’Antonio. Té 78 anys. Només tenia 20 a la foto de capçalera d’aquest post. Va néixer en un petit poble d’Andalusia anomenat Cuevas de San Marcos. Quan era petit vivia al camp amb el seu pare i els seus 6 germans. La seva mare va morir quan només tenia 14 anys. Va començar a treballar en el camp de molt petit. Per a anar a escola havia de travessar els camps de nit pujat en un ruc. A l’escola va aprendre a llegir, escriure i fer les operacions de matemàtiques més bàsiques. Quan va haver après a fer això, va deixar d’anar a escola i mai més hi va tornar. Només tenia 12 anys.

Quan va acabar el servei militar a Cadis on es va trobar amb el mar per primera vegada, ja no va tornar a la seva terra. Se’n va anar a Barcelona a buscar treball i aviat es va incorporar a treballar en una fàbrica. El seu treball en la cadena de muntatge requeria disciplina, concentració en tasques repetitives i complir amb uns horaris, per la qual cosa a la fàbrica buscaven persones que sabessin complir ordres, que fossin puntuals i que treballessin intensament. El meu pare era un treballador obedient, infal·lible, que es va adaptar molt ràpidament al treball, així que li va anar bastant bé. Ser un home eficient, com ho era el meu pare, era imprescindible en un món predictible, un món on algú sabia el que anava a passar i el que s’havia de fer i l’ensenyava al que no ho sabia.

Va ser el món en el qual l’home va arribar a la Lluna en 1969. Aquell va ser una fita molt complicada d’aconseguir. Es van necessitar molts recursos humans, materials, financers, tecnològics, molt de coneixement… però quan es van tenir, l’home va poder trepitjar la Lluna.

Quan el meu pare va fer 25 anys que treballava a la fàbrica, l’empresa li va regalar un rellotge d’or com a premi a la seva fidelitat i als 65 es va jubilar on sempre havia treballat. El meu pare mai es va plantejar si li agradava o no treballar allà. De fet, la paraula treball ve del llatí i significa tortura. Així que, suposo que el meu pare, com molts pares de l’època, va assumir que aquell era el preu que havia de pagar si volia prosperar. Així ho va fer i ho va aconseguir.

Continuarà…. En el pròxim post, parlaré sobre el present del treball…

Pin It on Pinterest

Comparteix
X