Del llatí “propositum” (“pro” que indica una direcció cap endavant i “positum” que és el participi del verb “ponere”, en el sentit de “posar”), aquesta paraula, tan de moda com és el propòsit, significa avançar cap a un objectiu, incloent-hi tant la predisposició, motivació, actitud, interès o inclinació a aconseguir-ho, com l’objectiu o fi en si mateix, i es parla tant del propòsit individual com de l’organització, encara que en aquest post ens enfocarem en el primer.

En un inici, les organitzacions més modernes tenien una missió que corresponia a la raó de ser de la seva existència, com indica el concepte dels autors Thompson i Strickland.

“El que una companyia tracta de fer en l’actualitat pels seus clients”

Sovint, la missió era definida top down i publicada en el “Nosotros” de la web corporativa, en els famosos manuals d’acolliment, i penjada, al costat dels valors corporatius, en les parets de l’oficina. Aquestes organitzacions solament es preocupen per la seva autopreservació. El mercat és una piscina de taurons: els competidors. L’única manera d’assegurar la seva supervivència és aprofitar cada oportunitat per aconseguir major quota de mercat. Aquestes organitzacions segmenten als seus clients segons les seves necessitats, les seves preferències, motivacions, interessos, opinions… Per a cada segment posicionen acuradament els seus productes i les seves marques de manera que resultin atractius. Aquestes es corresponen amb les organitzacions taronges de Frederic Laloux.

Avui, les organitzacions més evolucionades, aquelles que Laloux denomina Teal, tenen propòsit per missió. L’autopreservació és reemplaçada pel desig de fer un treball amb propòsit. Les organitzacions Teal responen a una necessitat no analitzant el que ocorre fora, sinó reflexionant internament sobre de quin producte estarien realment orgulloses, mitjançant un procés guiat més per la intuïció que per l’anàlisi.

Les 10 regles del treball

Quan era més jove que ara 🙂  pensava que la clau de l’èxit era treballar bé, l’excel·lència en la manera de fer, l’eficiència… Aviat em vaig adonar que aquestes no eren condicions suficients. Per exemple, si feia un excel·lent treball, però ningú el notava, llavors no era molt més que això, treball… La manera en què els altres percebien allò que feia era el que realment importava, d’això depenia tot… En definitiva, no treia profit del meu treball perquè passava massa temps treballant. Paradoxal, veritat? Recordo que vaig arribar a llegir-me un llibre titulat “Les 10 regles del treball”, que eren:

1. Practiqui la seva manera de comportar-se
2. No oblidi que ho estan jutjant en tot moment
3. Faci’s un pla
4. Si no pot dir gens agradable, calli’s
5. Miri per vostè mateix
6. Barregi’s amb els altres
7. Vagi un pas per davant
8. Conreï la diplomàcia
9. Conegui el sistema i tregui-li el màxim partit
10. Controli als seus rivals

Mai vaig saber fer això, però no em vaig resignar: el treball no podia ser això tan tediós… Així que tal Joana d’Arc, amb el seu cavall i el seu estendard, em vaig disposar a galopar pel tortuós camí de l’emprenedoria, empesa per un marit inconscient que em va dir “Per què no emprens” (gràcies @Xavier Huguet), com si això d’emprendre fos tan senzill. Tanmateix, no sé com ni per què li vaig fer cas i vaig fundar @Monday Happy Monday. No tenia clar què anava a fer ni què vendre. Tan sols tenia clara una cosa, el nom de la qual desconeixia en aquells dies: el propòsit. Volia canviar el món del treball, res malament per a una sola persona. No cal dir que vaig haver de formar-me molt per saber en què havia de consistir això. Això em va permetre adonar-me que potser havia nascut abans d’hora perquè allò a què aspirava des de feia molt de temps era propi d’una mena d’organitzacions altament evolucionades.

Potser aquest propòsit continua encara intacte. En qualsevol cas, com diuen les organitzacions Teal (i @Monday Happy Monday vol ser una Teal)

“Senyors clients, aquesta és la nostra oferta. Això és el millor que sabem i podem fer avui i estem orgulloses d’això. Tant de bo els agradi”